Ja hem començat el setembre. I he de reconèixer que me’n alegro especialment aquest any: amb la canalla a les aules, m’avançaré en un “plis” als entrenadors de Pokémon que tinc al meu voltant. Bé, us he de confessar que a una part de mi ja li agradaria que això no passés: m’encantaria que l’escola, atenta a aquest fenòmen, (i a tot el que interessa als infants i adolescents) l’aprofités per l’aprenentatge de continguts educatius, el treball en competències i la posta en marxa de valors i actituds. Però em temo que, malauradament, encara no hi som aquí. I se’m acut que potser caldria equilibrar, en el discurs i praxis sobre la gamificació a l’escola, al professorat i l’alumnat. La major part de vegades debatem sobre l’alumnat (encara que sense l’alumnat): la seva motivació, les seves actituds, els seus comportaments, el que ha de saber… però… i el professorat? Com l’estem capacitant per fer possible aquesta transformació? Com incentivem la seva curiositat (per davant dels pre-judicis) Com l’empoderem? Com l’ajudem a reconnectar amb la seva actitud lúdica? Estic pensant en convocar una passejada-Pokémon Go amb profes (mentre us suggereixo la lectura d’aquest article de La Vanguardia). Entre PokeParada i PokeParada podem debatre però, sobretot, comprovar en primera persona, la d’aspectes que podem aprendre, tot allò que posem en marxa, quin és l’impacte percebut… I de pas, arribo al nivell 21.

 

Llegir tot el butlletí