Cada vegada són més les veus ocupades i preocupades per l’evolució de la nostra atenció i concentració. Sembla que el nombre de distractors s’ha incrementat de manera important, de manera que cada vegada som més impacients i ens costa més fixar l’atenció i concentrar-nos… A totes les edats! I què passa amb els nens i les nenes? Què passa concretament en l’etapa infantil, període especialment sensible per al desenvolupament?

Aquest és el tema que enguany l’editorial Edelvives ha posat a debat a través del projecte Take Your 3: “L’atenció i la concentració a l’etapa infantil”. Per a això ha convidat a un nombre important de professionals de diferents àmbits i diferents llocs del territori espanyol per a compartir coneixement, reflexions i experiències, identificar els reptes i enriquir el debat.

El joc al cor i al cap de l’educació infantil

Per descomptat, de les múltiples mirades convidades no podia faltar la del joc, perquè… no és el joc el principal llenguatge de la infància? Així, l’Imma Marin, presidenta i fundadora de Marinva, va ser una de les professionals que va participar en la trobada. En el següent vídeo podeu veure la seva intervenció.

Va ser interessant veure com des de diferents disciplines i aproximacions es va abordar la temàtica de l’atenció i la concentració en el marc de l’ensenyament i l’aprenentatge. A continuació fem un breu repàs.

Un dels convidats, Joan Paul Pozuelos, cofundador i CEO de Neuromindset, Spin-Off de la Universidad de Granada per a la recerca en neurociència cognitiva, va presentar l’atenció com el cor de la intel·ligència, és a dir, la porta d’entrada a la nostra ment, ja que només entra en ella allò en què parem esment. Aquí podeu veure la seva intervenció.

I, paradoxalment, és en el joc lliure i espontani on els nens i nenes més fàcilment fixen la seva atenció. Perquè és el seu llenguatge i perquè part del seu interès, de la seva motivació intrínseca. És jugant de manera lliure que aprenen i aprehenen el món que els envolta.

El joc és, sens dubte, el gran aliat de l’atenció i la concentració en l’etapa infantil –encara que també en la vida adulta. Només fa falta veure la cara de serietat de qualsevol nen o nena intentant encaixar una peça geomètrica en el seu lloc, aixecant la torre més alta, fent cuetes a la seva nina o fent mandonguilles amb la sorra al pati de l’escola. Així, en el joc s’afavoreixen, de manera natural, funcions executives com l’atenció i la concentració, per descomptat, però també la flexibilitat cognitiva, la presa de decisions, la memòria de treball, el control inhibitori…

Per això, des de Marinva apostem per posar el joc en el cor del procés d’ensenyar i aprendre –com estan fent cada vegada més escoles del nostre entorn, com l’Escola Pompeu Fabra (Salt, Girona) o les Escoles Minguella (Badalona, Barcelona). No sols de fer jocs amb els infants i “utilitzar-los” com a recurs o eina educativa. Es tracta de concebre el joc com a metodologia i estratègia d’aprenentatge, afavorint el desenvolupament de la capacitat de jugar entre la infància i entrenant l’actitud lúdica entre el professorat. Perquè jugar és una capacitat com ho és escoltar, raonar, observar… i, com totes les capacitats, perquè es desenvolupi s’ha d’entrenar.

Quedi clar que quan parlem de posar el joc en el cor de l’aprenentatge, no ens referim a fer-lo més agradable i divertit –que no està de més, però no és l’objectiu–, sinó d’aprofitar la capacitat de meravellar-se i la curiositat natural de la infància, i que satisfan jugant. Joc que afavoreix la seva passió per saber, possibilita l’error com a part del descobriment i l’exploració i els permet sostenir l’esforç. I això ens porta a la necessitat que les persones adultes estiguem atentes a la seva atenció, tal com va proposar l’Anna Forés en la seva intervenció. És a dir a allò que els crida l’atenció i en el que, per tant, es concentren. Quantes vegades docents d’infantil ens han preguntat com poden motivar al seu alumnat… clar que perquè atenguin en allò que nosaltres, com a persones adultes, creiem que han d’atendre. Però, i si ho fem a l’inrevés? I si som nosaltres les que atenem els seus interessos, els proporcionem entorns en els quals puguin satisfer-los, i d’aquí estirem els fils que afavoreixin els seus meta-aprenentatges? Nosaltres entenem això com aprendre jugant –que no és el mateix que jugar per a aprendre.

–Il·lustració realitzada per l’Isabel de Olano.

Com ha de ser el joc en l’educació infantil

Vegem, doncs, com ha de ser aquest joc poderós que, en paraules de Bruner, permet contribuir al fet que creixin éssers humans més complets. Perquè aquest joc no és qualsevol joc. En primer lloc, proposaríem apagar les pantalles –objectiu del joc PantOff, un altre projecte en el qual hem treballat– i obrir molts més espais i temps a les aules d’infantil al joc lliure i espontani, tal com defineix l’Observació 17 sobre els Drets de la Infància. En aquesta línia, queda clar que:

• El joc és voluntari i no podem oblidar que estem parlant de l’entorn escolar, la qual cosa suposa un repte. El joc per obligació ja no és joc.
• Ha de ser ric i, per tant, ha d’oferir diverses propostes i recursos lúdics que permetin elaborar un joc prolongat on el moviment, l’autonomia i la tensió del repte siguin una constant.
• Un joc sense presses, sense pressió pel resultat com explica apassionadament Raúl Bermejo en la seva intervenció, així com molts altres dels professionals participants. 

Bermejo ens recorda també que el procés de concentració d’un infant de 3 anys està entre els 6 o 7 minuts i arriba fins als 11 minuts al voltant dels 5 anys. Llavors, per què els tenim tant de temps asseguts en una aula demanant que atenguin, que ens escoltin, que facin… si ja sabem que el seu cervell està preparat tan sols per a aquests breus minuts? I, no obstant això, els veiem jugant al pati, concentrats en el seu joc, el doble o més de temps. Que diferent és la capacitat d’atenció i concentració quan venen motivada de manera intrínseca a quan és un agent extern, en aquest cas nosaltres, les persones adultes, les que els demanem atenció! Prestem suficient atenció a les seves curiositats, a això que els crida l’atenció? No oblidem que la curiositat és un gran motor de l’aprenentatge. “Parlem, potser, massa i escoltem poc?” com es pregunta Montserrat Díez, directora pedagògica d’Infantil i Primària del Colegio Buen Pastor de Zaragoza, en la seva intervenció.

En la línia del que s’ha dit anteriorment no es tracta de tenir molts jocs a l’aula, ni de fer molts jocs, sinó que l’actitud lúdica, pròpia de la ment que juga, sigui present en l’espai, en les relacions i en les activitats que propiciem. Que hi hagi els jocs justos, variats i suficients i que siguin punts de partida de la seva exploració, imaginació i fantasia. Que els proposin reptes i que siguin molt versàtils. Tot això sense generar estrès! Triats amb amor i sentit comú, que promoguin la creativitat, el repte, els vincles i la salut a través del moviment.

En el debat va aparèixer un altre ingredient importantíssim que és l’exemple de l’adult i si parlem de l’escola, la reflexió entorn del rol dels educadors i la mateixa cultura de l’escola. Sabem que la cultura infantil és el joc. Els nens i nenes ho fan tot jugant, així que si no coneixem i dominem el seu llenguatge i sobretot, no gaudim amb ells, serà molt difícil entendre’ns.

En tot el debat la paraula “joc” i el verb “entrenar” van aparèixer en moltes intervencions. Des de Marinva ens agrada ajuntar l’un i l’altre perquè entrenar la nostra actitud lúdica com a docents i com a organització escolar és imprescindible i significa entrenar-nos per a actuar amb llibertat, viure en el present, mantenir-nos apassionats per la nostra vocació, acollir l’error com a part del procés, arriscant-nos, abraçant la incertesa, conreant la nostra curiositat i capacitat de meravellar-nos, gaudint de la bellesa… Ens comprometem a parar atenció a aquest entrenament?

No us perdeu les intervencions; duren 3’ i valen molt la pena. No us costarà res parar atenció i concentrar-vos.