El disseny de jocs aplicats per a l’aprenentatge no sols té cabuda a l’escola o en la formació reglada per a la infància. De fet, el cas que us presentem avui s’inicia fa gairebé 20 anys. En 2005, l’Escola Nacional de Judicatura de la República Dominicana arribava fins a Marinva amb un repte: acompanyar als agents del poder judicial a comprendre els avantatges del nou Codi Processal Penal del país. Aquesta escola pionera ja intuïa que jugant, no sols seria possible, sinó més ràpid i efectiu.
El Proceso, un joc pel poder judicial
A principis de segle, el govern de la República Dominicana instaurava un nou Codi Penal per a millorar l’antic reglament. Malgrat els beneficis que presentava el nou sistema, després d’un segle convivint amb l’antiga normativa, era tot un repte agilitzar la transició fins i tot per a jutges, fiscals, lletrats i el cos policial.
El joc apareixia com una solució clara: capta la nostra atenció perquè ens permet fer-nos protagonistes de l’experiència lúdica i comprendre el que ocorre al nostre voltant. Com va dir Tonucci, «jugar és retallar un trosset del món per a manipular-lo i poder entendre’l». I just això és el que els vam proposar amb El Proceso.
El joc de taula que vam co-dissenyar amb diversos agents del poder judicial tenia, en el seu moment, com a objectiu la sensibilització, aprenentatge i validació del coneixement sobre el funcionament del nou procés judicial enfront de l’anterior. Durant la partida, el joc simulava el recorregut natural d’un cas, passant per totes les fases i en ell, les persones jugadores podien viure en primera persona les dificultats en el cas de “caure” en el recorregut de l’antic Codi Processal Penal.
Sabies que…? En 2006, després del llançament del joc, es publicava una notícia a La Vanguardia en la qual s’explica l’experiència viscuda a República Dominicana amb agents del poder policial. Pots recuperar-la i llegir-la prement aquí.
En 2024, després d’anys treballant amb l’Escola Nacional de Judicatura, incorporant la metodologia lúdico-pedagògica en la seva cultura de formació, arriba un nou repte: actualitzar el joc i convertir-lo en un recurs digital.
Així, des de gener de 2024, Marinva amb l’equip de l’Escola Nacional de Judicatura, la magistrada Esmirna Giselle Méndez i un grup de joves del Parc Cibernètic de República Dominicana, hem estat re-conceptualitzant el joc i participant en el procés de digitalització de l’experiència lúdica per a assegurar l’enfocament lúdico-pedagògic de la nostra metodologia, ja que aquesta permet significar el moment de joc perquè realment formi i transformi a les persones que participen en la partida –objectiu inicial del projecte, tal com el presentava Esther Hierro, CEO i directora creativa de Marinva, en el workshop que va realitzar en el marc de la Conferència del Poder Judicial 2024. L’acolliment va superar les expectatives i va constatar el poder del joc per a l’aprenentatge.
Aquest joc ja està disponible per als agents del poder judicial i des de Marinva, agraïdes per aquesta confiança, continuem imaginant amb l’Escola Nacional de Judicatura com difondre el coneixement.
Serious game vs. Jocs aplicats per a l’aprenentatge
Amb aquest exemple de disseny de joc clarament podem veure i entendre la seva aplicació per a l’aprenentatge. Però, si és així… per què li diem joc aplicat? Això no era un serious game?
S’entén per serious game o joc seriós aquell que ha estat dissenyat per a transmetre un missatge, una informació, un contingut pedagògic… És a dir, són recursos de caràcter lúdic per a l’aprenentatge –ja que busquen que l’experiència sigui viscuda com si d’un joc es tractés. En els serious games la característica clau és que tenen un objectiu més enllà del pur entreteniment.
Sabies que…? La primera vegada que apareix el terme serious game en la literatura és en 1970, amb la publicació del llibre Serious Games escrit per Clark C. Abt i publicat per la University Press of America.
El debat està en les paraules i les connotacions que aquestes tenen. Es parla de “joc seriós” perquè la resta no ho són? Es parla de “joc seriós” perquè no és divertit? És, potser, la serietat l’antítesi de la diversió? Des de Marinva sempre defensem que el joc és una cosa molt seriosa –perquè no hi ha més que veure la cara de concentració que posem quan una partida es posa interessant. I en aquesta afirmació no distingim entre els jocs que han estat dissenyats per a l’aprenentatge i els que no –perquè la serietat i la concentració dels magistrats durant la partida de El Proceso és equiparable a la de moltes partides que hem viscut jugant a l’Uno o al World of Warcraft. En segon lloc, tampoc considerem que un serious game no hagi de ser divertit, perquè llavors deixa de ser un joc i es converteix en una activitat. Perquè no, per a nosaltres la serietat i la diversió no són oposades. El que no és divertit no és seriós, és avorrit. Perquè amb actitud lúdica, allò que és “seriós”, com l’aprenentatge o el treball, “té quelcom divertit i si trobeu aquesta cosa… txap! es converteix en un joc”, al pur estil Mary Poppins.
És per tot això que preferim parlar del disseny de jocs aplicats per a l’aprenentatge, esquivant connotacions que puguin malinterpretar la nostra postura. Perquè aquesta és una de les múltiples formes que pot adoptar el joc en els diferents projectes que realitzem a Marinva. Cal destacar que quan parlem de joc, ens referim al play, a propostes que apel·len a la capacitat lúdica de les persones destinatàries, no al game.
En aquesta línia, desvinculant el concepte de “serietat” de les propostes de joc que dissenyem –perquè totes ho són!– i recuperant la diversió com una cosa lícita i necessària per a l’aprenentatge –sigui quina sigui l’edat de l’alumnat–, ha aparegut un nou concepte que cada vegada està agafant més força: l’edutainment. Es tracta d’una tendència que busca la combinació de l’educació i l’entreteniment amb l’objectiu de crear experiències d’aprenentatge més atractives i motivadores. Però, presenta algunes diferències respecte a la ludificació que tractarem en una altra futura entrada en aquest blog.
