Hi ha un moment en la infància en la qual el gènere no gaudeix de més protagonisme que qualsevol altra característica, com ser miope o ser àgil. Una pot ser Gandalf o la Bruixa bona del sud segons li convingui o se senti capaç. Es pot ser un gos o un cotxe. El joc té això: ens permet el tractament no convencional d’idees i objectes. I ho fa en un entorn segur on és possible esborrar per redibuixar els gèneres, arquetips, models, rols… això el converteix en un meravellós terreny per sembrar igualtat, equitat i amor, lluny de antagonismes i estereotips.

Jo em vaig criar amb 3 germans. En els nostres jocs, l’assignació venia més per jerarquia (David, el més gran, s’autoasignaba l’heroi) que per una qüestió de gènere. Jo era una més. La meva Barbie pertanyia al grup valent dels GeyperMan -a més de que l’uniforme li anava a mesura-. Jo grimpava com ells, jugava a futbol, compartíem els mateixos jocs i joguines. El privilegi d’aconseguir alguna cosa plorant va ser tallat d’arrel en un conclave que encara recordo -jo no tindria més de 6 anys. En cap moment ningú va dir que això era “de nenes”. Simplement, interferia en els nostres jocs, per la qual cosa de forma natural tots vam entendre que, per garantir la diversió, era preferible l’acord i el pacte que el conflicte. En aquell temps, la identificació no tenia a veure amb el gènere, sinó amb les qualitats de la figura que volíem projectar.

Però en un moment donat, entra en el nostre univers el gènere com a determinant. Alguna cosa ens diu que hi ha jocs de nois i jocs de noies. I encara més intens: actituds de nois i actituds de noies. Com que jo ja no puc ser Gandalf? Com que haig d’escollir una figura femenina? Per què? Qui ho diu? En aquest moment, alguna cosa es trenca en nosaltres. Vaig tenir la sort de no viure-ho en primera persona, però em consta que això malhauradament passa. Potser per això a mi m’agrada pensar que el joc ens ajuda a reconstruir aquest pont cap a la persona que vam ser, i, en essència, encara som.