El joc i la innovació sempre han anat agafats de la mà. L’ésser humà, amb tota la seva intel·ligència i les seves habilitats per a descobrir els secrets del món que li envolta, crea grans invents i avenços científics i tecnològics. En canvi, és l’únic ésser viu del planeta que deixa de jugar a mesura que creix, a diferència de molts altres animals reconeguts per la seva gran intel·ligència, com els dofins, els elefants, les mangostes o els corbs als quals s’ha vist jugant amb pedres, pals o altres animals d’altres espècies. Pot ser això beneficiós per al nostre desenvolupament i per al de la societat?
El passat 25 de gener, l’Esther Hierro, CEO i directora creativa de Marinva, va impartir la conferència L’Ànima del Joc en el marc del Seminari CORPODESC: Neuropedagogía, de l’UNIR (Universitat Internacional de La Rioja). La seva presentació va arrencar provocant un conflicte cognitiu als assistents: per què tants anys d’evolució humana no ens conviden a jugar al llarg de tota la vida? Pots llegir l’article complet relacionat amb el seminari prement aquí.
El rebuig d’allò que és lúdic
La història de la humanitat sempre ha estat lligada al joc. De fet, diuen que el joc és empatia, relació i vida –elements que a la vegada ens han caracteritzat des dels nostres inicis com a espècie. Empatia perquè mentre juguem som capaces de posar-nos en el lloc de l’altre, volem entendre’l, saber què pensa, com pensa, i això ens permet jugar al com si. Relació perquè som animals socials, i ja sabem que el joc ens permet conèixer i crear vincles amb altres persones. I vida perquè, en moltes ocasions, el joc entès com a impuls biològic ha actuat com a recurs per a la supervivència i ha estat present en moments en els quals la pròpia vida de les persones ha estat en perill.
Coneixeu el succés del matí de Nadal de 1914 que Bregman presenta en el seu llibre Dignes de ser humans (2021)? Feia fred, no sabien si en ser vigília de Nadal, enmig de la Primera Guerra Mundial, els soldats per a sopar menjarien alguna cosa especial o si rebrien una carta dels seus éssers estimats. Es trobaven a la frontera francobelga i la nit era fosca. Van dormir, i quan l’endemà van treure el cap per la finestra van veure que els soldats de l’altre bàndol també se’ls miraven. Els caps i superiors els van avisar que havien pactat una treva en l’enfrontament militar, i el matí del 25 de desembre de 1914 els soldats van organitzar un partit de futbol que va unir a tots dos bàndols.
Aquest succés es va cobrar la vida de molts dels soldats que van decidir jugar. I va ocórrer per dos motius principals: perquè aquesta unió tan innocent va ser entesa com una posició vulnerable o rendició enfront de l’oponent, i perquè el joc, l’actitud lúdica i la diversió no era propi d’una persona adulta, i per això degueren ser castigats.
Aquesta última concepció no sols es donava en les trinxeres. La societat també rebutjava el joc i l’associava a una pràctica infantil per creure que era l’antítesi de la productivitat –segur que heu sentit dir “deixa de jugar i posa’t a fer alguna cosa de profit”. Aquesta situació ha conduït a la creació d’una societat estressada i malalta per culpa de la manca de joc tant en la infància com en la vida adulta de les persones. Encara que, com esmenta l’Imma Marín en el seu llibre ¿Jugamos? (2018) “cada vegada són més els informes que (…) des de diferents àrees de coneixement relacionen índexs de benestar, productivitat i efectivitat dels equips professionals amb la creació de condicions de treball totalment alineades amb aquesta idea d’actitud lúdica”.
Un cervell sa és un cervell que juga
Com explica la nostra companya Laia Arnau en l’article Les metodologies lúdiques afavoreixen la predisposició del cervell per a l’aprenentatge (2023), “en les experiències lúdiques, no solament s’allibera dopamina (que afavoreix l’atenció i la sensació de recompensa), també es produeixen encefalines i endorfines (associades a l’estat de calma i de felicitat), acetilcolina (que activa la memòria i l’aprenentatge a llarg termini), serotonina (que redueix l’ansietat i regula l’estat d’ànim) i oxitocina (que desenvolupa l’empatia i la connexió amb els altres)”. Tot això ens porta a pensar que si el joc activa la majoria de les hormones del benestar és que un cervell sa buscarà jugar i compartir moments de joc amb el seu entorn –fins i tot a les empreses– com a símptoma de salut.
En l’àmbit neurocientífic, com ja hem esmentat, el plaer i el gaudi propis del fet de jugar tenen un impacte directe en la química del cervell, perquè activen sistemes de recompensa i la motivació intrínseca. Aquests, alhora, en estar relacionats amb la dopamina i la noradrenalina, creen sensacions plaents que ens motiven a repetir l’acció lúdica i gaudir-la, per la qual cosa el joc atreu el joc.
Per què el joc i la innovació estan relacionats
Un cervell actiu, curiós i sa, que juga i es dona permís per a divertir-se i relaxar-se, serà un cervell en el qual de manera natural emergeixin idees innovadores. Jugant hem fet invencions revolucionàries que han provocat transformacions transcendentals. Steven Berlin Johnson ha escrit diversos llibres llegits a tot el món, com el Where Good Ideas Come From: The Natural History of Innovation (2010) o el How We Got To Now: Six Innovations That Made The Modern World (2014). Aquest autor ja fa alguns anys que trencava amb el convenciment antic que la necessitat és l’únic motor de canvi i invenció. En el següent vídeo, l’autor il·lustra aquesta afirmació. Prem el botó del play!
Moltes idees innovadores han sorgit de moments de joc, com la teoria matemàtica de la probabilitat, el velcro o el cautxú. A Marinva estem tan convençudes que així és que, en moltes fases d’ideació dels nostres projectes ludificats més inspiradors, l’equip juga. I quan tenim l’oportunitat de participar en processos creatius dels nostres clients, són ells els que juguen!
El que l’evidència científica i l’experiència humana al llarg dels segles ha demostrat és que en un món ple de reptes té més sentit que mai que les persones continuem buscant moments per a jugar en organitzacions, en institucions educatives i en societat, per necessitat, en pro de la nostra salut i per a continuar imaginant i creant el món en el qual valgui la pena viure.
